dimecres, 22 de març de 2017

Formats




Falta un mes per Sant Jordi i es percep en l'ambient. Les editorials ens informen cada dia dels llibres que estan al forn i a punt per ser llançats, els/les autors/es frisen, i la gran majoria no s'adona de tot el moviment que hi ha pertot arreu des de febrer. 
Abans de començar seriosament amb les recomanacions literàries, vull fer un petit apunt divertit: el de la promoció dels llibres.
Ara, els llibres es poden comprar i consumir en diversos formats: en paper de tota la vida o en formats electrònics variats (e-book, tauleta, ordinador, mòbil...). Però qui sap en quins altres formats estaran disponibles en un futur no gaire llunyà? La vinyeta ens en mostra alguns. Són originals, estrambòtics i plens de bon humor, o no és la cosa més boja una novel·la en format gasós? Tot arribarà, doncs ja estan provant enviar missatges de text amb diferents olors.
Tanmateix, el meu format preferit és un llibre recitat per un pardal.

*

dimarts, 14 de març de 2017

La ràbia, Lolita Bosch





La ràbia, la darrera novel·la de la Lolita Bosch, va guanyar el premi Roc Boronat de Narrativa i a hores d'ara s'ha convertit en un referent imprescindible quan es parla de bullying.
La Lolita ens explica de forma directa i crua el bullying qua va patir dels 14 als 17 anys i és impossible no sentir el patiment (i la ràbia) que l'assetjament escolar li va provocar. També hi ha els comentaris directes d'adolescents que han patit el mateix; fragments de diàlegs extrets de les xerrades que l'autora ha mantingut amb grups d'ajuda a joves.

- Què he après llegint la novel·la?

1. Que sentir ràbia és sentir-se vençut.
2. De l'assetjament escolar no et cures mai.
3. Un de cada quatre escolars pateix assetjament. I estan tristos. Estan sols. Estan espantats.
4. El bullying li passa a qui li detecten la vulnerabilitat.
5. Els assetjadors són sempre un grup, així dilueixen la seva responsabilitat.
6. Sempre s'ataca els alumnes d'un en un, mai en grup.

Per tot això (i més), La ràbia és un llibre molt adequat per als adolescents, per als pares i per als educadors. 
Alguns dels meus alumnes l'han llegit, i s'han sorprès. Després de la lectura van tenir la sort de rebre la visita de la Lolita a l'Institut, van escoltar-la, van fer-li preguntes i van xerrar amb ella (gràcies al programa Autors a les aules).
De la xerrada vam aprendre que les ferides que causen l'assetjament cicatritzen amb els anys però no desapareixen, que tant els assetjadors com els assetjats són víctimes i que mai no se li ha de preguntar a un/a noi/a per què pateix bullying doncs és el mateix que preguntar-li a una víctima de violació per què l'han violada. Les persones assetjades mai no en són responsables.

Per tant, una lectura que segurament hauria de ser obligatòria a la Secundària.

Després de la visita-xerrada vaig fer aquest resum en imatges:





*

dimecres, 8 de març de 2017

Vídeo-poemes fets per les dones del futur


Avui és 8 de març, dia de la dona treballadora i el vull celebrar amb algunes de les creacions literàries que m'han fet les meves alumnes per al projecte d'aquest trimestre: uns vídeo-poemes meravellosos on expressen els seus sentiments, desitjos i visió del món. Uns poemes de noies adolescents, de noies que encara no tenen 15 anys i per això no saben (però ho descobriran aviat) que el futur és seu.
Us felicito.










*

dissabte, 4 de març de 2017

Cuinant amb Kafka





Ara que comença el mes de març i tinc temps i llibres per recomanar, començaré a fer la llista de lectures regalables (que m'encantaria que em regalessin o si no m'acabaré comprant, no passa res) i recomanables (a més de les que ja he comentat per aquí -i per allà-).
El primer llibre que estic desitjant tenir és aquest fantàstic i divertidíssim Baking with Kakfa del dibuixant Tom Gauld, a qui ja he anomenat i recomanat, conegut pel seu humor crític. Ara fa el mateix amb la literatura:




No us sembla genial? 
L'únic inconvenient és que no el podré tenir per Sant Jordi doncs no surt a la venda fins octubre, sí, octubre de 2017, segons s'anuncia a Amazon. Ara, és pot fer una pre-comanda, es pot reservar i tenir-lo a la tardor. M'hauré d'esperar...

Un tastet més:






Quin serà el preu? 19,95 $, tapes dures i 160 pàgines (en anglès).
Es traduirà? Segurament, encara que m'hi jugo un sopar que al català no.

Esperant-per-cuinar-amb-Kafka mode on.



*

dijous, 16 de febrer de 2017

Els llibres més llegits




Quins són els llibres més llegits de tota la història? Com es pot saber? 
És fàcil d'esbrinar quins són els més venuts, de fet hi ha llistes dels més venuts cada setmana, dels més venuts en tal llibreria, dels més venuts per Sant Jordi, dels més venuts en català, en castellà, en anglès, en xinès, en polonès, de ficció, de no ficció, de cuina, històrics, de misteri, de ci-fi, juvenils, infantils, de novel·la, de poesia, escrits per dones, alternatius... 
Però jo vull saber si és possible saber quins són els llibres més llegits des que existeixen llibres i si coincideixen amb els més venuts.
Jo em pensava que sí, que les dues llistes tindrien els mateixos títols. Doncs no. Els llibres més llegits de tota la història són els de la fotografia. La Bíblia guanya amb molts milions d'exemplars diferència, no és cap sorpresa; tampoc que hi hagi un llibre d'un autor xinès tenint en compte els milions de persones que parlen la llengua. Sí que és inesperat trobar Harry Potter en 3ª posició perquè és un llibre jove. I la broma del 5è lloc no és poca broma... No conec cap escriptor que vengui fum millor que el  Coelho

I quins són els més venuts? Aquests:


Per tant, la Bíblia guanya a totes dues llistes: és el llibre més venut i el més llegit, és a dir, la gent el compra i el llegeix. Passa el mateix amb en Mao: triomfa a les dues categories. La resta és previsible: llibres de diferents religions (la religió ven, no hi ha dubte), Dickens i Tolkien

Què trobo a faltar? Algun llibre en alguna altra llengua. Em sobta que no aparegui a cap llista El Quijote o Cien años de soledad, per exemple.
Fins avui, els títols són aquests. Encara som a temps de canviar-ho.

*


dimecres, 8 de febrer de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom




Gonçalo M. Tavares en sap molt de literatura, de la bona. I en sap escriure i ho demostra en un llibre que és un joia i un manifest sobre com fer literatura, sobre què és literatura i què no ho és. El llibre l'ha titulat Breus notes sobre literatura-Bloom, publicat per Edicions del Periscopi i traduït per Pere Comellas.
A la portada hi diu que és "Una de les moltes maneres (definitives) de fer literatura" i després de llegir-lo em declaro tavarista per sempre perquè tot el que ha escrit, en forma de diccionari, no és una de les moltes maneres de fer literatura sinó que és LA manera de fer-la. I què vol dir Bloom, a més d'un cognom? Ell mateix ens ho defineix: "Nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mort-Bloom, festeig-Bloom". L'autor ha estat generosíssim escrivint el volum i ha deixat un munt de recursos perquè puguem aprendre o millorar l'escriptura.
Al pròleg, escrit per Borja Bagunyà, se'ns expliquen alguns dels objectius de l'obra, com ara que la literatura-Bloom no és un gènere, sinó més aviat una ètica i que tot pot ser d'una altra manera. Evidentment, cadascú pot escriure allò que vulgui i com vulgui però mai no tindrà tanta perplexitat ni qualitat com aquells que segueixin la manera de fer que ens proposa Tavares.

Com a resum del llibre, he fet un decàleg; he seleccionat alguns consells i afirmacions que em semblen imprescindibles:

1. La literatura no és una còpia dels objectes del món (...) La literatura té objectes propis.
2. Les frases paternalistes cal deixar-les per als pares i eliminar-les de la literatura.
3. Una frase piadosa té menys literatura que una frase cruel.
4. L'escriptor no ha de dubtar, però les seves frases sí. I el lector també.
5. Cada frase és l'oportunitat per iniciar un món.
6. L'única geografia de la literatura és la frase, la paraula.
7. Tota frase que en necessita d'altres per ser potent s'ha d'eliminar.
8. L'escriptor-Bloom escriu cada frase com si fos l'última que el lector llegeix.
9. Els personatges són secundaris i les frases són primer.
10. Un text literari previsible no és un text literari. És una guia turística.


Es pot dir millor?


*

diumenge, 29 de gener de 2017

Fes-me la permanent d'Anna Carreras





Diumenge passat al Lotus, aquí a casa, es va presentar la darrera novel·la de l'Anna Carreras, Fes-me la permanent, editada per El Cep i la Nansa. Tenia moltes ganes de tornar a veure l'Anna i de comentar l'obra (i la vida) amb ella.

De què va?
Fes-me la permanent és una carta d'amor de debò, una declaració d'amor autèntica, "un llibre que parlarà d'un sol amor, malgrat que hi intervinguin més figurants que la vida et posa davant només per comprovar com reacciones".
Per tant, com a tal carta d'amor està escrita en 2ª persona del singular, una tria que sorprèn perquè no hi ha gaires novel·les que s'atreveixin a utilitzar-la, -excepte les novel·les epistolars, evidentment-, per la dificultat en mantenir el to, la proximitat amb el lector i la versemblança. L'elecció encaixa perfectament amb la història perquè "A les cartes escrites a mà hi havia desitjos a llarg termini i records reviscuts", exactament el que hi trobarem.
La 2ª persona, en canvi, s'utilitza sovint en poesia; aquesta novel·la té una gran càrrega lírica també: "cada vegada que vegis el llumet blau de forma daliniana, recordaràs aquest corcó de dona que només volia fer-te un poema".
La protagonista, Saiola, escriu aquesta declaració d'amor incondicional, aquesta carta, aquest regal immens al seu amor. Però també l'escriu per a ella mateixa, potser per tancar el cercle i la història: "Parles d'ell perquè proclames el teu amor de tant que en tens. Parles d'ell quan en el fons parles de tu mateixa i de tots els enamorats del món".
L'estructura de l'obra també és original: combina una selecció de columnes publicades al diari El Punt amb les seves vivències diàries, sentiments i reflexions. Per tant, tenim dos punts de vista de la mateixa història, dues cares, cara A i cara B com si es tractés d'uns disc, d'un disc de Sidonie, potser.
Quin és l'objectiu de la Saiola i de la novel·la? "Viure aquest amor i cap altre: aquesta és la seva missió (...) La resta és literatura".

- Per què aquest títol?
L'enamorat de la Saiola és perruquer, tot i que no li demana mai que li marqui uns rínxols. La paraula té dos significats: 
1. A principis de segle XX les dones enamorades escrivien trossets de les seves vides en diaris personals (com podria ser aquesta novel·la) "la gent ballava i reia, els homes portaven barret i les senyores es feien la permanent".
2. A principis de segle XX les històries d'amor no caducaven, eren permanents i això és el que sent (i desitja que li sigui correspost) la protagonista: "un amor així no caduca, no prescriu, no s'apaga".

En resum, estem davant d'una història d'amor transparent travessada de tons blaus perquè l'amor de la Saiola és d'aquest color, no és rosat ni vermellós, és totalment blau: "Estimar a temps real és buscar la flor blava, l'impossible romàntic (...) Decapitar una il·lusió és com garfinyar el blau d'un vestit nou".
El que tenim aquí, en definitiva, és "Molta literatura per dir que l'estimes, collons, que l'estimes i punt. Que ell és l'escollit".

A qui no li agradaria que li escrivissin una carta d'amor així?

Enhorabona, Anna, un cop més.






*

dilluns, 23 de gener de 2017

Finestres



Quan mirar per les finestres es transforma en poesia, avui. Pel dibuixant de còmics Grant Snider.
Dilluns d'imatges literàries o de poesia en imatges: mireu per la finestra.

*

dijous, 12 de gener de 2017

Poesia del cos




A tots ens agrada molt posar etiquetes, relacionar, anomenar i encaixonar. En poesia també, molt. Hi ha molts tipus de poesia, poesia èpica, poesia social, poesia pura, poesia de l'experiència, poesia conceptual, etc. Darrerament m'he topat amb una etiqueta nova, poesia del cos, i ja m'està fent nosa. Per què? Primer perquè m'imagino un cos tatuat amb milers de versos i segon perquè s'està repetint massa, com si fos un descobriment, una gran troballa. No ho és, es tracta d'una denominació redundant doncs no se m'acut com es podria fer poesia sense un cos. Cada cop que ensopego amb aquesta etiqueta nova arrufo el nas i hi trobo els poemes de sempre. Res de nou.
Quina és la idea de la poesia del cos? A més de sortir el cos, majoritàriament femení, en un poema (o alguna de les seves parts) s'intenta aconseguir ser el cos del poema, com si el poema pogués tenir cos com nosaltres, m'enteneu? També posar-hi els 5 sentits, que les parts del cos es personifiquin, com ara que el cos recordi, el maluc parli o l'espatlla rigui, o fins i tot he trobat alguna metàfora del cos com a laberint, tot ben amanit.
Com vull estar a la moda i que no se m'escapi l'oportunitat de fer poesia del cos de la bona, sisplau (i si m'apureu molt us munto un poemari cossil), he escrit aquests versets:

Al matí la brisa i el sol 
m'acaronen la pell.
Tanque els ulls,
m'abandone
i m'adone
de la teua absència.
De sobte una punxada
intensa i breu al llavi
m'avisa que has arribat
puntual i imminent.
Avui no t'esperava, herpes!


Tanmateix, per a mi la poesia del cos és això:

giphy.gif (410×294)

*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...