dijous, 16 de febrer de 2017

Els llibres més llegits




Quins són els llibres més llegits de tota la història? Com es pot saber? 
És fàcil d'esbrinar quins són els més venuts, de fet hi ha llistes dels més venuts cada setmana, dels més venuts en tal llibreria, dels més venuts per Sant Jordi, dels més venuts en català, en castellà, en anglès, en xinès, en polonès, de ficció, de no ficció, de cuina, històrics, de misteri, de ci-fi, juvenils, infantils, de novel·la, de poesia, escrits per dones, alternatius... 
Però jo vull saber si és possible saber quins són els llibres més llegits des que existeixen llibres i si coincideixen amb els més venuts.
Jo em pensava que sí, que les dues llistes tindrien els mateixos títols. Doncs no. Els llibres més llegits de tota la història són els de la fotografia. La Bíblia guanya amb molts milions d'exemplars diferència, no és cap sorpresa; tampoc que hi hagi un llibre d'un autor xinès tenint en compte els milions de persones que parlen la llengua. Sí que és inesperat trobar Harry Potter en 3ª posició perquè és un llibre jove. I la broma del 5è lloc no és poca broma... No conec cap escriptor que vengui fum millor que el  Coelho

I quins són els més venuts? Aquests:


Per tant, la Bíblia guanya a totes dues llistes: és el llibre més venut i el més llegit, és a dir, la gent el compra i el llegeix. Passa el mateix amb en Mao: triomfa a les dues categories. La resta és previsible: llibres de diferents religions (la religió ven, no hi ha dubte), Dickens i Tolkien

Què trobo a faltar? Algun llibre en alguna altra llengua. Em sobta que no aparegui a cap llista El Quijote o Cien años de soledad, per exemple.
Fins avui, els títols són aquests. Encara som a temps de canviar-ho.

*


dimecres, 8 de febrer de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom




Gonçalo M. Tavares en sap molt de literatura, de la bona. I en sap escriure i ho demostra en un llibre que és un joia i un manifest sobre com fer literatura, sobre què és literatura i què no ho és. El llibre l'ha titulat Breus notes sobre literatura-Bloom, publicat per Edicions del Periscopi i traduït per Pere Comellas.
A la portada hi diu que és "Una de les moltes maneres (definitives) de fer literatura" i després de llegir-lo em declaro tavarista per sempre perquè tot el que ha escrit, en forma de diccionari, no és una de les moltes maneres de fer literatura sinó que és LA manera de fer-la. I què vol dir Bloom, a més d'un cognom? Ell mateix ens ho defineix: "Nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mort-Bloom, festeig-Bloom". L'autor ha estat generosíssim escrivint el volum i ha deixat un munt de recursos perquè puguem aprendre o millorar l'escriptura.
Al pròleg, escrit per Borja Bagunyà, se'ns expliquen alguns dels objectius de l'obra, com ara que la literatura-Bloom no és un gènere, sinó més aviat una ètica i que tot pot ser d'una altra manera. Evidentment, cadascú pot escriure allò que vulgui i com vulgui però mai no tindrà tanta perplexitat ni qualitat com aquells que segueixin la manera de fer que ens proposa Tavares.

Com a resum del llibre, he fet un decàleg; he seleccionat alguns consells i afirmacions que em semblen imprescindibles:

1. La literatura no és una còpia dels objectes del món (...) La literatura té objectes propis.
2. Les frases paternalistes cal deixar-les per als pares i eliminar-les de la literatura.
3. Una frase piadosa té menys literatura que una frase cruel.
4. L'escriptor no ha de dubtar, però les seves frases sí. I el lector també.
5. Cada frase és l'oportunitat per iniciar un món.
6. L'única geografia de la literatura és la frase, la paraula.
7. Tota frase que en necessita d'altres per ser potent s'ha d'eliminar.
8. L'escriptor-Bloom escriu cada frase com si fos l'última que el lector llegeix.
9. Els personatges són secundaris i les frases són primer.
10. Un text literari previsible no és un text literari. És una guia turística.


Es pot dir millor?


*

diumenge, 29 de gener de 2017

Fes-me la permanent d'Anna Carreras





Diumenge passat al Lotus, aquí a casa, es va presentar la darrera novel·la de l'Anna Carreras, Fes-me la permanent, editada per El Cep i la Nansa. Tenia moltes ganes de tornar a veure l'Anna i de comentar l'obra (i la vida) amb ella.

De què va?
Fes-me la permanent és una carta d'amor de debò, una declaració d'amor autèntica, "un llibre que parlarà d'un sol amor, malgrat que hi intervinguin més figurants que la vida et posa davant només per comprovar com reacciones".
Per tant, com a tal carta d'amor està escrita en 2ª persona del singular, una tria que sorprèn perquè no hi ha gaires novel·les que s'atreveixin a utilitzar-la, -excepte les novel·les epistolars, evidentment-, per la dificultat en mantenir el to, la proximitat amb el lector i la versemblança. L'elecció encaixa perfectament amb la història perquè "A les cartes escrites a mà hi havia desitjos a llarg termini i records reviscuts", exactament el que hi trobarem.
La 2ª persona, en canvi, s'utilitza sovint en poesia; aquesta novel·la té una gran càrrega lírica també: "cada vegada que vegis el llumet blau de forma daliniana, recordaràs aquest corcó de dona que només volia fer-te un poema".
La protagonista, Saiola, escriu aquesta declaració d'amor incondicional, aquesta carta, aquest regal immens al seu amor. Però també l'escriu per a ella mateixa, potser per tancar el cercle i la història: "Parles d'ell perquè proclames el teu amor de tant que en tens. Parles d'ell quan en el fons parles de tu mateixa i de tots els enamorats del món".
L'estructura de l'obra també és original: combina una selecció de columnes publicades al diari El Punt amb les seves vivències diàries, sentiments i reflexions. Per tant, tenim dos punts de vista de la mateixa història, dues cares, cara A i cara B com si es tractés d'uns disc, d'un disc de Sidonie, potser.
Quin és l'objectiu de la Saiola i de la novel·la? "Viure aquest amor i cap altre: aquesta és la seva missió (...) La resta és literatura".

- Per què aquest títol?
L'enamorat de la Saiola és perruquer, tot i que no li demana mai que li marqui uns rínxols. La paraula té dos significats: 
1. A principis de segle XX les dones enamorades escrivien trossets de les seves vides en diaris personals (com podria ser aquesta novel·la) "la gent ballava i reia, els homes portaven barret i les senyores es feien la permanent".
2. A principis de segle XX les històries d'amor no caducaven, eren permanents i això és el que sent (i desitja que li sigui correspost) la protagonista: "un amor així no caduca, no prescriu, no s'apaga".

En resum, estem davant d'una història d'amor transparent travessada de tons blaus perquè l'amor de la Saiola és d'aquest color, no és rosat ni vermellós, és totalment blau: "Estimar a temps real és buscar la flor blava, l'impossible romàntic (...) Decapitar una il·lusió és com garfinyar el blau d'un vestit nou".
El que tenim aquí, en definitiva, és "Molta literatura per dir que l'estimes, collons, que l'estimes i punt. Que ell és l'escollit".

A qui no li agradaria que li escrivissin una carta d'amor així?

Enhorabona, Anna, un cop més.






*

dilluns, 23 de gener de 2017

Finestres



Quan mirar per les finestres es transforma en poesia, avui. Pel dibuixant de còmics Grant Snider.
Dilluns d'imatges literàries o de poesia en imatges: mireu per la finestra.

*

dijous, 12 de gener de 2017

Poesia del cos




A tots ens agrada molt posar etiquetes, relacionar, anomenar i encaixonar. En poesia també, molt. Hi ha molts tipus de poesia, poesia èpica, poesia social, poesia pura, poesia de l'experiència, poesia conceptual, etc. Darrerament m'he topat amb una etiqueta nova, poesia del cos, i ja m'està fent nosa. Per què? Primer perquè m'imagino un cos tatuat amb milers de versos i segon perquè s'està repetint massa, com si fos un descobriment, una gran troballa. No ho és, es tracta d'una denominació redundant doncs no se m'acut com es podria fer poesia sense un cos. Cada cop que ensopego amb aquesta etiqueta nova arrufo el nas i hi trobo els poemes de sempre. Res de nou.
Quina és la idea de la poesia del cos? A més de sortir el cos, majoritàriament femení, en un poema (o alguna de les seves parts) s'intenta aconseguir ser el cos del poema, com si el poema pogués tenir cos com nosaltres, m'enteneu? També posar-hi els 5 sentits, que les parts del cos es personifiquin, com ara que el cos recordi, el maluc parli o l'espatlla rigui, o fins i tot he trobat alguna metàfora del cos com a laberint, tot ben amanit.
Com vull estar a la moda i que no se m'escapi l'oportunitat de fer poesia del cos de la bona, sisplau (i si m'apureu molt us munto un poemari cossil), he escrit aquests versets:

Al matí la brisa i el sol 
m'acaronen la pell.
Tanque els ulls,
m'abandone
i m'adone
de la teua absència.
De sobte una punxada
intensa i breu al llavi
m'avisa que has arribat
puntual i imminent.
Avui no t'esperava, herpes!


Tanmateix, per a mi la poesia del cos és això:

giphy.gif (410×294)

*

dijous, 5 de gener de 2017

Consells per ser més creatiu




Comença 2017 i tots anem bojos  amb els nous i bons propòsits, bé, nous no gaire perquè ens plantegem els mateixos cada gener, any rere any: menjar millor, anar al gimnàs, llegir més, viatjar, aprendre anglès, estalviar, dormir molt, etc. 
Els que escrivim voldríem fer-ho més i millor, i per aconseguir-ho tenim un munt de cursos, recursos i aplicacions que ens ajuden a millorar la concentració, a gestionar el temps, a motivar-nos, a polir els textos, i a ser més creatius. Aquí em vull aturar: ser més creatius, augmentar la creativitat; és possible?
Hi ha llistes (tips) amb consells boníssims per aconseguir-ho, i de totes les que he trobat, la de dalt és la que més m'ha convençut, tot i que li manquen alguns consells bàsics, segons el meu parer, si realment voleu ser més creatius. Són els que jo practico abans de posar-me a escriure:

1. Escriu un poema dadaista. Els dadaistes eren els paios més creatius del món i van inventar moltes tècniques per a millorar l'escriptura. La meva preferida és la de triar un article del diari, retallar-ne les paraules, posar-les en una bossa de plàstic, remenar i tot seguit anar traient-ne fins a tenir el poema. Aquesta tècnica et donarà una nova perspectiva de poesia i de vida.



2. Escolta en bucle la teva cançó preferida. No l'escoltis amb els auriculars, cal que la música envaeixi tots els racons de casa. No et tallis si hi ha més gent en aquell moment. L'estat d'eufòria que et produirà escoltar-la sense pausa 8356227 vegades és l'ideal per a crear.



3. Pica tots els timbres d'un edifici qualsevol de la teva ciutat i surt corrents. Aquest gest tan senzill i típic de la infantesa farà que l'adrenalina comenci a córrer a raig abans que les teves cames. Recorda que l'adrenalina és bàsica per encarar amb èxit una obra.

4. Imita els clàssics. I si és algun autor/a que no t'agrada, encara millor. La imitació ens desvetlla els secrets de la composició perquè els puguem aplicar a les nostres obres. No hi ha plaer més gran que llegir, analitzar, descobrir i copiar les tècniques i trucs emprades per aquell/a paio/a tan plasta. La imitació ens duu al perfeccionament.

5. Entra a un bar i digues ben fort "Aquesta ronda la pago jo". Tot seguit sentiràs crits d'alegria, felicitacions i abraçades; es crearà un ambient i un estat d'ànim tan ideals que et preguntaràs per què no ho havies fet mai abans. Aquesta festa al teu voltant no la trobaràs ni en el millor lliurament de premis. La generositat del gest es multiplicarà en la teva creació.



6. Agafa un taxi i digues "Segueixi aquell taxi, de pressa!". Gaudiràs d'un viatge tan espectacular i emocionant que la propera vegada t'adormiràs al Dragon Khan. No és cap secret que els taxistes es fan taxistes perquè algun dia algú els digui La Frase, fer una carrera extraordinàriament veloç i així poder jubilar-se. Recorda que la creativitat es nodreix de les emocions fortes.

7. Empurpurina't de cap a peus. Segur que t'has adonat que de vegades tot el que t'envolta, tot el que mires és opac. Això és perjudicial per a la creativitat, per tant, omple't de purpurina i brilla, i després llança purpurina pertot arreu, fes brillar tot allò mat. La gent t'ho agrairà i la teva obra serà brillant.



*

divendres, 23 de desembre de 2016

L'elegia de Mary Jo Bang




No coneixia la Mary Jo Bang (1946) fins que vaig llegir Elegía, publicat per Bartleby Editores en versió original (anglès) i traducció al castellà. Bartleby és una de les meves editorials de poesia preferides perquè puc consultar els poemes originals i perquè comparteix i dóna visibilitat a molts autors/es essencials.
Elegía és un poemari trist: la Mary Jo escriu el llibre després de la mort del seu fill per sobredosi. Un tema molt delicat, un llibre que fa mal, un llibre necessari, un llibre que purga, un llibre que cura. Un llibre tan lúcid:

"...es como si/ las ventanas de la noche estuvieran cosidas a sus ojos".

"Tú, tan singularmente tú. Y te volviste/ invisible".

"Fuera estaban en fila/ todas las cosas que recordaba".


El temps i la llum apareixen freds, congelats pel dolor, i així ho he volgut assenyalar amb aquestes imatges:






*

dijous, 8 de desembre de 2016

Colorfy, coloring books




Fa uns mesos vaig escriure una entrada sobre els llibres per pintar per a adults doncs estaven molt de moda, hi havia moltes temàtiques i m'havien cridat l'atenció perquè era com allò que teníem per pintar les nenes dels '80 anomenat "La rueda de la moda" però amb un aire renovat en forma de llibre.

Ara vull parlar de La rueda de la moda digital, és a dir, de Colorfy coloring book, una aplicació gratuïta per pintar amb el dit des del mòbil, tauleta o ordinador. Una app molt senzilla d'utilitzar, ideal per aquelles persones enamorades de pintar però no de la pintura ni dels retoladors.

Com saber si aquesta moda és per a tu? Si respons afirmativament a les següents preguntes bàsiques, ets l'usuari perfecte:

1. T'agrada pintar?
2. T'agrada dibuixar?
3. Et molesta l'olor de la pintura/retoladors/aquarel·les/dacs/plastidecor?
4. Tens ansietat de tant en tant?
5. No suportes sortir-te de la ratlla?
6. T'encanten els mandales?
7. T'agrada relaxar-te de forma creativa?
8. Encara tens "La rueda de la moda"?
9. Saps que no pots combinar el vermell i el taronja?
10. Portes molts anells? --Aquesta pregunta és imprescindible per a utilitzar correctament l'app, com es pot comprovar--:






També es pot recomanar o regalar ara que vénen festes. 
Si t'ha agradat el tema però no t'he convençut perquè no saps que és això de La rueda de la moda, quin símil és aquest, quina figura retòrica tan rebuscada, perquè per exemple ni havies nascut als '80, pots consultar com funciona en aquest tutorial.

*

dissabte, 26 de novembre de 2016

L'amor que fa caure ciutats






Una altre llibre que vaig llegir durant les vacances d'estiu i que recomano és L'amor que fa caure ciutats de l'autora xinesa Eileen Chang (1920-1995), traduït al català per Carla Benet i publicat per Club Editor.

- Qui és l'Eileen? Una escriptora de Shanghai molt coneguda al seu país perquè des de molt jove començà a escriure relats elegants i tràgics en un popular magazín de l'època.
L'Eileen afirmava "Només vull escriure sobre els afers trivials d'un home i una dona. No hi ha guerra ni revolució en la meva obra", tot i que en aquesta novel·la breu la guerra transforma els protagonistes i lluny d'acabar amb la relació amorosa que duien, l'aferma.

- De què va el llibre?
Anys '40, Shanghai, una família tradicional busca un xicot per a una de les seves filles solteres en edat de casar ja. Una amiga de la família els presenta en Fan Liuyuan, un excel·lent partit, un que manega, vaja; però el paio es queda enlluernat per la germana gran, la Liusu, que està divorciada.
La Liusu i el Liuyan es cauen bé i s'agraden, tot i la sorpresa familiar. Comencen a quedar, a sortir porai, a trucar-se per telèfon i a xerrar sovint. La gent pensa que són parella encara que cap d'ells parla de relació amorosa ni es petonegen. Ella vol un marit, es resisteix a ser la seva amant, relació que ell li insinua.
Les aparences són bàsiques en la història i tothom creu que estan embolicats; aquí apareix el dilema de la Liusu: deixar-se dur pels sentiments i accedir a ser la seva amant, com tothom pensa que és o tornar a casa dels pares perquè ell no li proposa una relació formal ni matrimoni. Què farà? Claudicarà o es mantindrà ferma? 
En resum, la novel·la ens explica una història d'amor on els personatges (i la ciutat que els acull) acaben esgotats per la lluita entre el que desitgen fer i el que volen aparentar per no sentir vergonya: "Estava exhausta; conquerir en Fan Liuyuan havia estat un esforç esgotador"; "La derrota de Hong Kong li havia dut la victòria. Però en aquell món absurd, ¿qui podia diferenciar la causa de l'efecte? ¿Qui ho sabia? Potser, per tal que ella triomfés, una gran ciutat havia de caure". (Liuyuan): "-Hi ha bogeries que no només s'han de dir d'amagat dels altres, sinó de tu mateix. A l'esquena. Perquè t'avergonyiria massa sentir-te. Per exemple: t'estimo, t'estimaré tota la vida".

- Com són els personatges?
L'autora declara que " Els personatges de les meves històries no són herois, però duen a sobre tota la càrrega de la seva època (...) A més crec que tot i la seva feblesa -la gent corrent no té la força dels herois-, aquestes persones corrents representen l'esperit de la seva època molt millor que els herois".
A la novel·la els descriu així: "Ell era simplement un home egoista, ella era simplement una dona egoista".

- Què m'ha sorprès?
El que més m'ha cridat l'atenció ha estat l'el·lipsi en el moment de trobada per primera vegada entre els 2 protagonistes. Qualsevol lector espera amb curiositat el moment de coneixença entre dues persones que mantindran una història d'amor. Però l'Eileen és molt agosarada i omet aquest moment crucial que els canvia la vida, on tots els autors s'aturarien. En canvi, ella no el mostra, no ens explica les mirades o les primeres impressions entre el Liuyan i la Liusu; ella s'ho estalvia, ens deixa els personatges al taxi, anant cap al restaurant i tot seguit expliquen, a posteriori, el que va passar en aquell sopar. Atrevidíssim, sobretot perquè el sopar era per presentar la germana i aconseguir-li el Liuyuan com a promès: "Ja eren set entatxonats en el taxi, no hi cabia ningú més, de manera que la Jinzhi i la Jinchan, a contracor, van haver de quedar-se a casa. 
Sortiren a les cinc de la tarda i no tornaren fins a les onze de la nit. ¿Com podien la Jinzhi i la Jinchan anar-se'n a dormir tranquil·les? Van esperar sense aclucar l'ull que els altres tornessin, però vet aquí que en tornar no van explicar res. La Baolu, amb cara llarga, va entrar a l'habitació de la vella senyora Bai, es va arrencar d'una revolada totes les joies i guarniments, els va tornar a la vella senyora i es dirigí al seu dormitori sense badar boca. La Jinzhi i la Jinchan havien estirat la mare cap al balcó i no pararen de burxar-la perquè els expliqués què havia passat".
També m'ha sorprès una frase que deixo aquí per tancar el comentari i com a reflexió i síntesi final del llibre: "Per més que l'arbre tingui deu mil peus d'altura, és a terra que cauen sempre les fulles".




*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...