dilluns, 24 de desembre de 2012

És Nadal

Us desitgem un Bon Nadal i un 2013 ple de Felicitat!





Closer

Sabia que vindries a veure'm,
que tornaries de puntetes.
I jo t'esperava així, plena de seny,
comptant el dies furtats,
arnats, les hores apegaloses
amb els ulls clavats al canell,
engolint el temps. Perquè era amor,
amor tot el dia, amor d'excessos,
de bacs, sonets i boques roges.
Perquè fou l'amor, sí, amor
sense boira, amor de turmells,
amor a mos rodó, amor com un avenc;
amor i desconsol afinats cada dia.



*De Les randes del paradís.


*

dimarts, 18 de desembre de 2012

Sóc un aeroport: Amsterdam

L'aeroport d'Amsterdam també té elements interessants per distreure's i reflexionar. Aquests són alguns dels que vaig poder captar:

1. L'aigua del vàter surt automàticament, no et molestis en buscar cap palanqueta ni cadena.


2. Hi ha nombrosos dibuixos de tot allò típic holandès. En aquest ascensor, un esclop.


3. Desfibrilador. Molt útil si t'agafa un patatús en aquesta columna.


4. Lavabos, més lavabos, que quedi clar que són uns altres, que n'hi ha més, molts.


5. Passos divertits a seguir perquè no et perdis. Et porten a la cafeteria.


6. Instruccions: neteja la tassa del vàter abans (o després?) d'usar-lo.


7. Cartell de "passi" i "benvingut" a la cafeteria. Si no portes una bandereta no ets trendy.


8. El parking. Hi ha vaques, típiques, per no oblidar on has deixat el cotxe.


Fins aquí Amsterdam abans d'agafar l'avió. Com és un aeroport gran i en uns dies torno potser podré descobrir més belleses útils.


*

dimecres, 12 de desembre de 2012

12-12-12

El jove maia Asdfghj va rebre la notícia de la mort del gran Zaxcve amb tristor i emoció alhora, tristor perquè admirava al vell mestre, emoció perquè ara ell seria l'encarregat de continuar escrivint el Gran Calendari. I així va ser. Però Asdfghj, al contrari del que s'imaginava, es va cansar de seguida d'aquella feina monòtona i avorridíssima. Un dia va decidir que ja no s'aixecaria i dedicaria cap dia més a escriure delicadament els dies, els mesos i els anys en aquella pedra dura i freda. No va tenir por del càstig dels déus, i quan escrivia 12 del 12 del 2012 va parar i va planificar una fugida; però quan ja baixava les últimes escales va pensar que era una data massa simbòlica i que els futurs habitants d'aquells dies pensarien en la fi del món i no en el tedi d'un jove maia. Primer va somriure i va dir queesfotin; després s'ho va repensar, va tornar amunt i amb mig somriure va escriure només uns dies més, fins al 21 del 12 del 2012, que és el número 12 però al revés. Un canvi subtil que el va fer marxar feliç i a gust amb la feina feta.
Ningú més va gosar tocar el Gran Calendari ja que Asdfghj va desaparèixer sense deixar cap rastre i tothom va pensar que algun déu l'havia obligat a aturar la feina que tant li agradava, a aturar els anys, a aturar el món.




*

dissabte, 8 de desembre de 2012

Heathcliff

Em resultava molt difícil explicar-li qui era el Heathcliff. Així que ho vaig fer el millor que vaig saber. El Heathcliff va ser el primer metrosexual, encara que per no ser reconegut i assenyalat com a tal, ja que no l'haurien entès al s.XIX, es disfressava de gitano esparracat i s'esforçava en ser molt mal educat a totes hores. La Cathy va descobrir la realitat del seu caràcter el dia en què se'l va trobar plorant desconsoladament perquè una de les seves formoses ungles s'havia partit. A partir de llavors van passejar i córrer junts pel bosc dia i nit i es van fer inseparables. De tant en tant ella el feia seure en una roca i posar-se de perfil, el posat ideal per sortir millor a les fotos. Van passar anys coquetejant, encara que a ella li semblava massa rude i indomable, una matxorra, vaja. En canvi, ell va anar desenvolupant el seu costat femení en privat i el seu costat més brut en públic. Fins que un dia li va anunciar a la seva companya de jocs que se n'anava a fer un volt pels inhòspits pobles anglesos a veure si aconseguia trobar-se a si mateix. La Cathy ho va acceptar i es va dedicar a coquetejar amb d'altres, amb molts, amb tots. En el fons ella preferia ser la protagonista de La invasió dels ultracossos.




*

divendres, 30 de novembre de 2012

Nou premi

Ahir es va lliurar el I premi de Narrativa breu Can Jeroni, a Eïvissa. I jo he estat l'afortunada guanyadora d'aquesta primera edició amb el relat "El Joc" :) AQUÍ els detalls de la vetllada.
Jo no vaig poder assistir-hi perquè amb el peque no em va ser possible, però estic igual de contenta.
Sempre és d'agrair rebre un premi literari, però fan més il·lusió aquells que organitzen editorials que s'arrisquen. Perquè com està el panorama actualment és un risc emprendre qualsevol projecte literari.
El premi és un trofeu, 400 euros i publicació del relat i els finalistes en e-book, format en el que m'estrenaré.
"El joc" tracta d'una dona que fa un breu viatge a Londres, però l'escapada s'acaba transformant en una aventura entre divertida, ridícula i tràgica. En la meva línia, vaja.

Gràcies al jurat i als qui em llegiu ;)

I per acabar una foto també amb humor... On és l'error? Jajajajajaaa!!!





*

dissabte, 24 de novembre de 2012

Monstres


Després de veure tantes pel·lícules de terror sense immutar-se, R no es va sorprendre en retirar la cortina grisa del bany i descobrir en el centre de la banyera un petit monstre blau que la mirava. Semblava un petit-poni gegantí. Es va quedar impàvida, es va fregar els ulls pensant que somiava o que feia massa dies que no dormia i només fumava, i va intentar acariciar la suau crinera de l'estranya criatura. En aquell instant, la bestiola es va sentir amenaçada, va esbufegar, es va alçar sobre les seves potes davanteres i la va atacar: amb una de les potes del darrere la va colpejar amb fúria a la boca i la va llançar contra el terra del bany. R es va quedar allà, estesa amb la boca partida, rebolcant-se de dolor i recordant que ja li havia advertit la seva mare moltíssimes vegades que no era sa mirar tantes hores la televisió.




*

diumenge, 18 de novembre de 2012

Servidora

Arribo, pregunto qui és l'últim esperant que un dia algú em digui "servidor/a", però sembla que s'ha perdut el costum; jo encara ho dic. Estic a la cua de l'atur, cada dia és més llarga i per això tinc temps de pensar en moltes coses com la llista de la compra, les rebaixes de El Corte Inglés, que he d'anar a la perruqueria perquè ja tinc una arrel de metro, el bon temps que fa últimament... Llavors algú em crida. És el K, s'apropa amb un somriure i em pregunta què faig allà. Li dic que el mateix que cada dia, que encara no tinc feina, la crisi aquesta, ja saps. El K em diu que em farà un regal. Deixo la cua de l'atur, ja hi tornaré demà, i me'n vaig amb ell. Caminem i xerrem fins una botiga de tatuatges. El K em diu que me'n regala un. Com que no m'agraden les agulles li demano al senyor tatuador que m'adormi. Poc després em desperto i em veig el canell tatuat amb una mena de polsera negra. M'agrada molt i penso que el K té molt bones idees. Ens acomiadem, fins aviat, dos petons, una abraçada, torno a casa i em passo el dia mirant-me el canell. Descobreixo que el tatuatge es mou, va canviant de forma, estirant-se i encongint-se. M'encanta que de cop el meu braç estigui ple de línies i formes estranyes. Observo que a la nit es torna petit i gairebé no es veu, quina cosa. Demà, a la cua de l'atur, hauré d'amagar-lo una mica perquè no cridi l'atenció. Demà, servidora, una altra vegada a la cua.





*

divendres, 9 de novembre de 2012

Un poema


*

Tornes cada nit, en silenci,
als meus ulls envermellits.
Al capvespre has aparegut
amb una flor als llavis:
nàufrag de mi mateix
no he vist que l’he perduda,
que ni veig l’ombra
reflectida al seu mirall
ni tinc, solitari, roses roges
per omplir
aquesta cambra buida.
Hauré d’aprendre a viure
en una gran casa com un exili
sense el ressò de la seva veu
enmig d’un llarg silenci.

*




* D'Astrolabi



diumenge, 4 de novembre de 2012

Rocamadour

No van trobar al Julio mort a la neu com a Robert Walser perquè no va morir a l'hivern. Es va tancar en una casa de París, en la mateixa on ara mateix estic acabant aquesta novel·la sobre alguns escriptors exemplars. El Julio fumava molt mentre escrivia, jo no, jo penso en el petit Rocamadour i me l'imagino corrent pels passadissos. Prefereixo beure cafè quan em sento davant l'ordinador. El Julio necessitava silenci per escriure i per això se n'anava al cafè Le Nuit a buscar inspiració. A buscar cronopios i fames. Jo també m'amago als cafès de París, encara que aquí gairebé ningú em reconeix -a Barcelona sí. Aquesta tarda tinc una entrevista amb una periodista, no puc passejar tot el dia. Vol saber tots els detalls de la meva última novel·la traduïda al francès. Estranyament, les meves novel·les tenen molt d'èxit aquí. 
Ahir vaig deixar l'habitació d'hotel on em vaig refugiar durant una setmana, abans que em lloguessin aquest apartament. No vaig sortir cap dia, em vaig dedicar a llegir i a escriure sense parar. I de tant en tant observava i analitzava la gent que passava davant la meva finestra. Alguns eren uns tipus molt curiosos i vaig decidir incorporar-los a la galeria de personatges de la novel·la que preparo. Però el que en realitat esperava d'aquest viatge no era escriure, ni tan sols llegir i descansar, sinó furgar entre els mobles del Julio, entre els pocs que queden. El Julio no es va suïcidar. Però aquest matí he descobert que volia assassinar a algú. Sota una petita taula d'escriptori va escriure amb algun objecte punxant "Rocamadour ha de morir".




*

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Llei

Primer cal separar ambdós extrems amb una mà per treballar amb més comoditat i eficiència. És important haver recolzat abans la cama en qüestió en una superfície elevada per accedir a les parts de forma més còmoda, encara que sempre és possible ajupir-se enmig de la vorera al mateix temps que s'esquiven els nombrosos obstacles escampats pels carrers. Cal mantenir durant uns segons l'equilibri abans de començar l'exercici. Llavors s'agafa una de les puntes, l'esquerra generalment, es realitza una paràbola de quinze graus aproximadament i es passa l'altra punta, envoltant la primera, amb una força proporcional a la pressió desitjada. Després, introduïm l'extrem que subjecta la mà dreta, és a dir, el que ha donat les voltes, per sota de l'extrem esquerre al mateix temps que formem un arc perfecte de longitud indeterminada (segons el desig de l'individu). Per finalitzar, s'han d'estirar els dos llaços formats fins a l'estrangulació, d'ells, evidentment, i no del peu ja que es produiria una desagradable saturació sanguínia. La funció de desplaçament u-dos, u-dos, estarà llavors llesta per a la seva completa i correcta represa. No obstant això, hem de recordar que qualsevol cos introduït en un fluid experimenta una força ascensional, vertical i cap amunt, igual al pes del fluid que desallotja.




*

dijous, 25 d’octubre de 2012

Petit lekker ding

Per si tenia poca feina amb un nadó de 3 mesos i mig i un bloc, doncs mira, com encara no treballo he pensat començar-ne un altre. Es diu Petit lekker ding i li he dedicat al meu petit Sander. Així quan sigui gran i tingui seny podrà llegir totes les bogeries que la seva mama principiant va escriure-li.
El nom del bloc és una barreja de 2 llengües perquè és exactament com el nen (mare catalana, pare holandès). Allà tractaré diversos temes des de la meva experiència, des del meu punt de vista sempre amb un toc humoril.
Allà va! Espero que gaudiu de la lectura :)




*

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Identitat

A la cua de la carnisseria altra vegada l'han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te'n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t'ha posat noia... De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d'una vegada. 
Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l'aeroport... Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson. 
Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S'ha mirat les mans, s'ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s'ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.




*

dimecres, 17 d’octubre de 2012

El nen del bus

Va pujar a l'autobús un nen amb cara de repel·lent i es va asseure davant meu. Amb ulleres de cul d'ampolla i mirada desafiant es va dedicar a escrutar-me des del segon 1. Primer vaig decidir esquivar els seus ulls, encara tenia son a aquelles hores del matí i volia fer una becaina amb el cap recolzat contra la finestra i un filet de bava caient-me cap al jersei, però sentia igualment com m'observava. El nen no deixava de mirar-me, tenia els ulls clavats en mi. Potser no veia bé per l'alta graduació de les ulleres, potser volia posar-me nerviosa. Llavors em vaig espavilar del tot i va començar una intensa lluita de mirades. Com em va entrar el riure de seguida, vaig deixar que guanyés ell i vaig desviar els ulls cap a la finestra. Uns minuts més tard el nen va baixar davant d'una escola, esclar. 
A la tarda vaig tornar a agafar el bus, un altre bus, un altre conductor, altres passatgers i el mateix nen. Increïble però cert, el nen de les ulleres del matí tornava a estar assegut davant meu, quina mala sort... Ara anava bevent un suc d'un petit tetrabrik i de nou tenia l'expressió seriosa i la mirada impassible clavada en mi. Em vaig proposar aguantar-li la mirada i no riure, volia guanyar aquesta vegada. Vaig pensar en coses tristes (la crisi, l'atur,  el cop a la màfia xinesa, les rebaixes del Corte Inglés ...) i vaig aconseguir vèncer. O alguna cosa així. Perquè després de molts minuts mirant-nos sense parpellejar, el mocós va agafar la seva motxilla i va baixar. Ara sí vaig somriure de satisfacció pel triomf, malgrat la coïssor d'ulls, però em va passar ràpid, exactament quan vaig mirar per la finestra i vaig descobrir que no tenia ni idea d'on coi estava.





*

divendres, 12 d’octubre de 2012

Mo Yan, Nobel de Literatura 2012

Ahir es va fer públic el guanyador del Premi Nobel de Literatura 2012. L'afortunat va ser l'escriptor xinès Mo Yan (nascut a Gaomi, Shandong, l'any 1955, de nom real Guan Moye). Els mitjans van destacar de la seva obra el realisme al·lucinatori i que, com a autor, és una barreja entre Faulkner i García Márquez. Jo no l'he llegit, però m'ha cridat l'atenció això d'al·lucinatori, l'hauré de llegir per confirmar-ho.
De les seves novel·les podem trobar traduïdes Grandes pechos, amplias caderas, Rana, La vida y la muerte me están desgastando, La República del Vino, Las baladas del ajo. Sobre aquesta última, la poeta Elena Medel va escriure un ressenya l'any 2008 que podeu llegir AQUÍ.
Per conèixer una mica més l'autor i la seva obre podeu llegir una entrevista que li varen fer a la fira del llibre de Londres on va dir, entre d'altres afirmacions com ara que a les seves novel·les les dones són més valentes que els homes, "De jove era romàntic; ara la crueltat limita el meu romanticisme". Interessant.
Enhorabona Mo!




*

dilluns, 8 d’octubre de 2012

La mare


LA MARE

Cansada de rebre tantes besades,
la mare es neteja les galtes
amb el puny menut esquitxat de perles.
La multitud li espia els ulls, el cabell,
el penjoll daurat, les fotografies.
Com un animal empresonat i ferit,
contempla per darrera vegada
els dos peuets inflats al fons del taüt.





*De Les randes del paradís.

divendres, 5 d’octubre de 2012

A la cuina


Arraulida al fons de la cuina, amb l’esquena contra les rajoles blanques i fredes de l’última paret, vaig aprendre que en el fons estava sola, que la vida és com una habitació buida, potser com una cuina nova, sense estrenar, i que ens hi movem a dins, en desordre, mentre esperem que les ciutats es tornin blanques i que les papallones volin al capvespre en un autèntic estiu sense límits.
No vaig poder encendre el forn, ni bullir l’aigua; no vaig aixecar els ulls de la forquilla brillant, la mirava una i altra vegada, amunt i avall amb un ull obert i l’altre tancat. De sobte la veu metàl·lica de ma mare em va fer reaccionar, aixeca’t del terra, nena, i ajuda’m a parar taula que anem a sopar.
Les aromes avançaven pertot arreu i ho aixafaven tot.
Llavors vaig desitjar tornar-me transparent i morir-me cuinant.
Dins d’una gran cuina, el temps sempre és silenciós.




*

dimarts, 2 d’octubre de 2012

Poètica


Exacte. Així de clar ho va dir en Gabriel Ferrater:

“Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. (...)
Ara veig que és del tot legítim de distingir el fons de la forma d’un poema, i no sé per què m’he d’obligar a confondre un viatge per l’infern amb el patró estròfic de la terza rima. Penso que és el fons que fa el poema, i que, com venia a dir Goethe, les qüestions d’estil només amoïnen les senyoretes aficionades. D’estil n’hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs impersonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a concebre amb claredat. Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.”




*

divendres, 28 de setembre de 2012

2 premis originals

Amb  totes les retallades que estem patint, també s'estan veient afectats molts dels premis literaris. Per aquestes dates es tanquen sempre els Premis Literaris de Lleida (de la Paeria) i aquest any he trobat a faltar el de l'ajut a un projecte de narrativa, una llàstima. Aquest, entre d'altres, és el que més m'ha sobtat que no es convoqui. Així que he decidit buscar i presentar-me a premis diferents, premis originals, perquè em ve més de gust guanyar un cap de setmana de relax en un hotel o un ipad, per exemple, doncs els premis en metàl·lic s'estan reduint notablement o, fins i tot, desapareixent.
Un dels que he vist que em sembla interessant és el de "Relats brevíssims Mandarin", convocat per segon any per Mandarin Oriental Hotel Group de Barcelona. Es poden presentar tants relats breus com es vulguin (d'extensió màxima 150 paraules), ambientats en "l'emocionant, misteriós i fosc génere de la novel·la negra". Hi haurà 1 guanyador i un finalista, el guanyador gaudirà d'un cap de setmana de luxe a l'hotel i el finalista d'una nit i esmorzar. Tots els relats es poden enviar des del seu web fins al 15 d'octubre. Jo ja he enviat els meus. Més informació AQUÍ.

L'altre premi que he trobat és el "I Premi de Relats Pulp en català".
Què és el Pulp, la cultura Pulp? Jo també em vaig preguntar el mateix, ja que només coneixia al grup de música... La literatura Pulp és "una literatura propera, afanosa d'emoció i aventures, interessada per les grans històries de por, de ciència-ficció, de misteri etc.. i sobretot propera a la gent i humil en la seva propagació". 
L'extensió màxima dels relats és de 5.000 paraules, i s'ha de lliurar al seu web fins al 30 de novembre. El premi consisteix en un ipad. Podeu llegir totes les Bases

Molta sort!




*

dimecres, 26 de setembre de 2012

Teta de vaca

Ara que ja puc beure una altra vegada he tornat a comprar vi. Un dels últims que he tastat és el Teta de vaca. M'agrada provar vins amb noms originals i divertits i també amb etiquetes curioses. Aquest vi té un nom divertit que li ve d'una varietat de raïm amb la que està elaborat, No sabia que hi havia un raïm que es deia teta de vaca, suposo que serà per la forma del gra.


El vi s'ha de beure una mica fresc ja que és bastant afruitat, però no té res especial a destacar.
Mirant descripcions del vi per la xarxa he trobat que diuen que és "en boca y por su juventud resulta fresco, demasiado facilón" i no m'he pogut estar d'imaginar-me un noi (o noia) borratxo, per això de fresc i facilón.... Més comentaris sobre el vi AQUÍ.


També he llegit en una altra web "con gráfica super divertida, dirigido a los nuevos consumidores de vino (jóvenes que se inician en el consumo y público femenino)". Això ja no m'ha agradat tant ja que he pensat que indirectament estan dient que el vi no és gaire bo i que per això el compraran joves sense experiència en vi, és a dir, que es beuen qualsevol cosa, i dones... dones? Mmmmm sembla que també insinuen no entenem de vi o que ens agraden molt les vaques.



De qualsevol manera, l'etiqueta és atractiva i també el disseny del tap (ecològic).
Vaig a beure-me'n una copeta. Salut.

Més informació sobre el vi AQUÍ.





*


diumenge, 23 de setembre de 2012

Vertigen

Gotes de suor freda van començar a recórrer el seu cos perquè no entenia com podia estar en braços de la seva mare i alhora veure-la davant seu somrient i parlant. Es va fixar una mica més i es va veure ell mateix també. Va prémer, amb por, les mans damunt les espatlles de la mare, estava amb ella, segur. Es va quedar molt quiet observant. No comprenia aquell fenomen i per això el va envair lentament el vertigen.



*

dimecres, 19 de setembre de 2012

Sóc un aeroport: Barcelona

De tant en tant vaig a aeroports. De tant en tant em sento com un aeroport. Als aeroports hi ha objectes estranys als aeroports, o inquietants, i em fascinen, per exemple aquests:


1. Ampolleta groga i blava per a xeringues. Als lavabos.


2. Pers al paper de W.C. Sembla un ovni. Al lavabo també.


3. Paret d'un mostrador. Elegant. A una cafeteria.


4. Taula i cadires decoratives. A la mateixa cafeteria.


5. Gent viatgera dissimulant. A la mateixa cafeteria.


6. Boles que pengen del sostre semblants a Xupa-Xups.


7. Caixa vermella amb ratlles, de perfil. Molt a prop d'una bola.


8. Reixa present al sostre en diversos llocs. Model petit.


9. Llums reflectides al terra. De nou, ovnis.


10. Cabina telefònica, per als que no tenen mòbil. Algú no té mòbil? I lletres per a curts de vista.


11. Paret d'ascensor. O nau espacial?


12. Ganxo per deixar la bossa. Molt útil. Sembla una cara. Al lavabo.


13. El mateix ganxo. De perfil sí que ho sembla.


14. Carrets per a les maletes, no de supermercat.




Res més per a Barcelona, properament analitzaré un altre aeroport.

*

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...