dijous, 29 de març del 2012
29-M: Vaga general
dimarts, 27 de març del 2012
19 anys sense Estellés
Estellés, poeta de meravelles
Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers vol retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Per això, el reportatge fa un passeig poètic pels seus versos, que parlen de la vida i de la mort, de l´amor, del sexe, de la misèria, de la fam i del poble. Versos escrits amb paraules senzilles, clares i directes, però que utilitzades per Estellés adquireixen un valor líric altíssim. I és ara quan Dossiers ha preparat este reportatge perquè va ser el 27 de març de 1993, ara fa 19 anys, quan Estellés moria a València. Deixava escrits milers i milers de poemes que han marcat les últimes generacions de valencians. Per tractar-se d´un poeta contemporani, en el documental podrem disfrutar dels versos d´Estellés recitats per ell mateix. L´escoltarem en diferents moments de la seua vida, parlant del que, per a ell, és la família, l´amor que professa per Isabel, la seua dona, o la profunda tristesa i el dolor que pateix quan mor la seua filla de només tres mesos. I també de la passió que sent pel seu país.
*
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
*
dijous, 22 de març del 2012
L'home sense soroll
L’home sense soroll va decidir cosir-se cascavells a les sabates, al rellotge que mai es treia, al cinturó. A la bossa. Només ho va fer en algunes peces de roba perquè no suportava els pírcings. D’aquesta manera el sentirien apropar-se, entrar en una habitació, obrir la porta i ja no s’espantarien.
Per un moment, l’home sense soroll es va sentir com un gat, un gran gat, un gat domèstic. Però només va ser un moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)