dimecres, 25 d’abril de 2012

La princesa

Era l'aniversari de la seva filla i no sabia com dir-li que no tindria el regal que li havia demanat, no sabia com explicar-li que la Blancaneus tenia una vida estressant i buida, que el príncep ràpidament va deixar de ser un príncep blau i es va convertir en un marit avorrit, cansat i apàtic que la va carregar de fills; no sabia com fer-li entendre que la princesa bevia, bevia molt per fugir de la realitat, per intentar entendre què havia passat, quan la seva vida s'havia transformat en una rutina gris, i que feia un moment havia parlat amb ella pel watsap i que estava tan borratxa que no aniria a la festa. Primer li va dir que potser la Blancaneus arribaria tard i continuava esperant-la amb la corona posada. Encara no havia tastat res, ni un refresc, ni un tros de pastís, però els convidats no paraven de menjar, riure, saltar, cridar, no els importava massa la no arribada de la princesa. Li va prometre que la portaria, era la seva princesa favorita. Però estava borratxa, molt, estirada al terra de casa seva després d'haver vomitat diverses vegades, li havia dit. El príncep l'havia deixat a casa sola amb els nens, el gos, la roba bruta, la cuina buida, amb tot el caos una altra vegada i havia anat al bar amb els altres amics prínceps a veure el fútbol, es veu que feien un partit important. Quin desastre. Així que va pensar en una excusa millor per a la nena, alguna cosa que pogués entendre. Amor meu, ho sento però la Blancaneus no vindrà avui, la pobra s'ha mort.




*

dissabte, 21 d’abril de 2012

De cine

En els darrers mesos he anat bastant al cinema i he vist pel·lícules ben variades. Unes m'han sorprès, d'altres m'ha deixat igual, alguna ja l'he comentat aquí, i aquestes són les que vull destacar.
1. Els espectaculars crèdits d'inici de "Los hombres que no amaban a las mujeres", el remake americà de la novel·la sueca, dirigida per David Fincher. La cançó que inicia la pel·lícula és una versió de "Immigrant song" dels Led Zeppelin, una adpatació molt potent de Trent Reznor i Atticus Ross que et posa els pèls de punta. Amb un començament així era difícil un remake a l'alçada, però ho va estar.
Sempre havia pensat que Immigrant song era genial per a una pel·lícula, de fet, des de petits, mon germà i jo l'escoltàvem també a tot volum i l'anomenàvem "la cançó de la peli de vampirs" perquè era això exactament el que ens suggeria. Molts anys després forma part d'una pel·lícula, encara que no sigui de vampirs. Genial:



2. El millor argument és el de "La piel que habito", un autèntic estudi sobre la bogeria, la bogeria d'un metge que intenta crear una pell artificial perfecta. L'obssessió el porta un pas més enllà i, a causa de la feble salut mental de la seva filla i l'incident que provoca el seu internament en un sanatori, decideix castigar el culpable utilitzant-lo per al seu experiment més boig i cruel.
L'argument no és una idea original de Pedro Almodóvar ja que la pel·lícula està basada en la novel·la Tarántula de Thierry Jonquet. Un film inquietant i valent.



3. La millor interpretació és la de José Coronado a "No habrá paz para los malvados". Ha estat molt guardonat i de fet és tan versemblant la seva actuació que oblides ràpidament que és un actor i no un policia desgraciat, alcohòlic i cremat anomenat Santos Trinidad que per salvar la pell després d'una nit excessiva aconsegueix salvar el món. Impecable.
Llàstima que hagin triat Stallone per al remake americà.



4. Per últim, la millor banda sonora és la de "Rec 3 Génesis": "Eloise" de Tino Casal, "Chup Chup" d'Australian Blonde, "No puedo vivir sin ti" de Coque Malla o "Gavilán o paloma" de Pablo Abraira, entre d'altres cançons memorables, fan que aquesta divertidíssima pel·lícula de zombies et faci agafar moltes ganes de ballar; qui no ha posat alguna d'aquestes cançons a totes les festes? Qui no les ha cantat en un karaoke? Jo segur que sí. Entre crit i crit, entre mos i mos et sorprens taral·lejant i fins i tot cantant més d'una vegada. Una barreja perfecta de rock espanyol:


*

divendres, 13 d’abril de 2012

Ofèlia

Totes les nits, en gitar-me, guaite
amb dolor aquella fotografia amagada
dins un gran llibre. Amb les lletres,
amb el gest congelat del somriure
vaig endut per camins i riberes; guaite
solcs i collites, i el vent com un plant
contra les roques. T'imagine, Ofèlia,
saltant entre els canyars amuntegats
de tiges. Dempeus et lleves les sabates,
m'allargues una mà amb gest funest
i el coll entre les algues. Amarg em desperte,
tot nafrat i plens de pols els llavis.




*De Les randes del paradís





dimarts, 3 d’abril de 2012

Digui?

Quan va sonar el telèfon de casa, ell va saber perfectament qui trucava. Aquells rings insòlits, ràpids i lleument nerviosos li ho van confirmar de seguida; només quan ella trucava el telèfon sonava així. Es va atabalar i no sabia ben bé què fer, tenia por del missatge. Al final es va aixecar del sofà, va abaixar el volum de la tele, va despenjar l'auricular lentament i va dir digui? A l'altre costat de l'aparell, una veu femenina i lluminosa li va confirmar les seves sospites en comunicar-li que havien triat Kafka per a president.



dilluns, 2 d’abril de 2012

Sabates

Ja n’estic farta, sempre em regales sabates per al meu aniversari, per al nostre aniversari, per celebrar qualsevol cosa, i no és que no m'agradin, són precioses totes i ja saps que m'encanta portar faldilla, porto faldilla a l'estiu perquè fa molta calor, porto faldilla a l'hivern per posar-me totes les mitges, leggins i mitjons llargs que acumulo a l'armari, però és que no t'entenc, no entenc la teva mania de regalar-me sabates, botes, sandàlies, bambes..., totes del mateix peu, del dret, per què?, no puc posar-me-les. Les escampo per tota la casa, que ja va semblant un museu del calçat; no sé si és alguna cosa comú entre les marmotes això de fer regals inútils o és que vols que m'aixequi sempre amb el peu dret, segons em vas dir el primer cop i jo vaig creure que era una broma, un regal simpàtic, però és que ara penso que m'estàs prenent el pèl i que a més t'encanta, t'agrada veure la cara de gat amb vertigen que em queda després d'obrir la capsa i veure de nou dues sabates moníssimes i idèntiques que mai podré utilitzar, quina ràbia, l'únic avantatge és que ja m'he acostumat a caminar còmodament amb els peus descalços i negres per tota la ciutat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...