divendres, 30 de novembre de 2012

Nou premi

Ahir es va lliurar el I premi de Narrativa breu Can Jeroni, a Eïvissa. I jo he estat l'afortunada guanyadora d'aquesta primera edició amb el relat "El Joc" :) AQUÍ els detalls de la vetllada.
Jo no vaig poder assistir-hi perquè amb el peque no em va ser possible, però estic igual de contenta.
Sempre és d'agrair rebre un premi literari, però fan més il·lusió aquells que organitzen editorials que s'arrisquen. Perquè com està el panorama actualment és un risc emprendre qualsevol projecte literari.
El premi és un trofeu, 400 euros i publicació del relat i els finalistes en e-book, format en el que m'estrenaré.
"El joc" tracta d'una dona que fa un breu viatge a Londres, però l'escapada s'acaba transformant en una aventura entre divertida, ridícula i tràgica. En la meva línia, vaja.

Gràcies al jurat i als qui em llegiu ;)

I per acabar una foto també amb humor... On és l'error? Jajajajajaaa!!!





*

dissabte, 24 de novembre de 2012

Monstres


Després de veure tantes pel·lícules de terror sense immutar-se, R no es va sorprendre en retirar la cortina grisa del bany i descobrir en el centre de la banyera un petit monstre blau que la mirava. Semblava un petit-poni gegantí. Es va quedar impàvida, es va fregar els ulls pensant que somiava o que feia massa dies que no dormia i només fumava, i va intentar acariciar la suau crinera de l'estranya criatura. En aquell instant, la bestiola es va sentir amenaçada, va esbufegar, es va alçar sobre les seves potes davanteres i la va atacar: amb una de les potes del darrere la va colpejar amb fúria a la boca i la va llançar contra el terra del bany. R es va quedar allà, estesa amb la boca partida, rebolcant-se de dolor i recordant que ja li havia advertit la seva mare moltíssimes vegades que no era sa mirar tantes hores la televisió.




*

diumenge, 18 de novembre de 2012

Servidora

Arribo, pregunto qui és l'últim esperant que un dia algú em digui "servidor/a", però sembla que s'ha perdut el costum; jo encara ho dic. Estic a la cua de l'atur, cada dia és més llarga i per això tinc temps de pensar en moltes coses com la llista de la compra, les rebaixes de El Corte Inglés, que he d'anar a la perruqueria perquè ja tinc una arrel de metro, el bon temps que fa últimament... Llavors algú em crida. És el K, s'apropa amb un somriure i em pregunta què faig allà. Li dic que el mateix que cada dia, que encara no tinc feina, la crisi aquesta, ja saps. El K em diu que em farà un regal. Deixo la cua de l'atur, ja hi tornaré demà, i me'n vaig amb ell. Caminem i xerrem fins una botiga de tatuatges. El K em diu que me'n regala un. Com que no m'agraden les agulles li demano al senyor tatuador que m'adormi. Poc després em desperto i em veig el canell tatuat amb una mena de polsera negra. M'agrada molt i penso que el K té molt bones idees. Ens acomiadem, fins aviat, dos petons, una abraçada, torno a casa i em passo el dia mirant-me el canell. Descobreixo que el tatuatge es mou, va canviant de forma, estirant-se i encongint-se. M'encanta que de cop el meu braç estigui ple de línies i formes estranyes. Observo que a la nit es torna petit i gairebé no es veu, quina cosa. Demà, a la cua de l'atur, hauré d'amagar-lo una mica perquè no cridi l'atenció. Demà, servidora, una altra vegada a la cua.





*

divendres, 9 de novembre de 2012

Un poema


*

Tornes cada nit, en silenci,
als meus ulls envermellits.
Al capvespre has aparegut
amb una flor als llavis:
nàufrag de mi mateix
no he vist que l’he perduda,
que ni veig l’ombra
reflectida al seu mirall
ni tinc, solitari, roses roges
per omplir
aquesta cambra buida.
Hauré d’aprendre a viure
en una gran casa com un exili
sense el ressò de la seva veu
enmig d’un llarg silenci.

*




* D'Astrolabi



diumenge, 4 de novembre de 2012

Rocamadour

No van trobar al Julio mort a la neu com a Robert Walser perquè no va morir a l'hivern. Es va tancar en una casa de París, en la mateixa on ara mateix estic acabant aquesta novel·la sobre alguns escriptors exemplars. El Julio fumava molt mentre escrivia, jo no, jo penso en el petit Rocamadour i me l'imagino corrent pels passadissos. Prefereixo beure cafè quan em sento davant l'ordinador. El Julio necessitava silenci per escriure i per això se n'anava al cafè Le Nuit a buscar inspiració. A buscar cronopios i fames. Jo també m'amago als cafès de París, encara que aquí gairebé ningú em reconeix -a Barcelona sí. Aquesta tarda tinc una entrevista amb una periodista, no puc passejar tot el dia. Vol saber tots els detalls de la meva última novel·la traduïda al francès. Estranyament, les meves novel·les tenen molt d'èxit aquí. 
Ahir vaig deixar l'habitació d'hotel on em vaig refugiar durant una setmana, abans que em lloguessin aquest apartament. No vaig sortir cap dia, em vaig dedicar a llegir i a escriure sense parar. I de tant en tant observava i analitzava la gent que passava davant la meva finestra. Alguns eren uns tipus molt curiosos i vaig decidir incorporar-los a la galeria de personatges de la novel·la que preparo. Però el que en realitat esperava d'aquest viatge no era escriure, ni tan sols llegir i descansar, sinó furgar entre els mobles del Julio, entre els pocs que queden. El Julio no es va suïcidar. Però aquest matí he descobert que volia assassinar a algú. Sota una petita taula d'escriptori va escriure amb algun objecte punxant "Rocamadour ha de morir".




*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...