Adéu 2014

El 2014 s'acaba.

Feliç entrada d'any!

Que el 2015 us ompli de felicitat.

*

La versió realista del Nadal

Després de l'èxit del vídeo d'IKEA, n'han fet una altra versió a Cadis (la província amb més atur d'Espanya), una versió més realista i sobretot més trista on uns nois/es i mares/pares expliquen que no podran comprar cap joguina als seus fills, ni tan sols la roba que necessiten perquè es troben a l'atur fa anys.
I quan se'ls pregunta si no volen passar més temps amb els seus pares, punt fort de l'altre anunci, els nois diuen: "¿Menos? ¡Pero si están parados!", "¡Si trabajan menos que los Reyes!", "¡Que salgan y que les de el aire!".

Aquesta és la vida real. 

Un vídeo senzill, realitzat per José Prada per a  l'Asociación A.M.I.G.A.S al Sur  que sí fa plorar.

La Misma Carta from Jose Prada on Vimeo.


*

L'altra carta d'Ikea: prou de fer-nos sentir culpables

Aquesta setmana tothom parla del mateix, de l'anunci "La otra carta" que ha fet IKEA. L'he vist un munt de vegades a Facebook, també reiterades mencions a Twitter, me l'han enviat per Whats més d'un cop i tothom coincideix en com n'és de bonic, sensible, tendre, real  i com se'ls ha escapat la llagrimeta.

La història de l'anunci és aquesta: uns nens, molt ben triats, fan una típica carta al Reis i quan l'han acabat se'ls demana que en facin una altra per als seus pares. Un cop escrites totes dues els hi diuen que només en poden enviar una, i esclar, els nens perfectes i afectuosos trien la dels pares, plena de desitjos com "vull estar amb tu més estona, "vull que juguis més amb mi" (estic segura que algun -o alguns- van dir que preferien la dels Reis, la de les joguines, però això no es veu a l'anunci, no interessa, no és políticament correcte i menys en aquestes dates). Després fan llegir la carta amb les demandes a les mares/pares. En arribar aquí em vaig sentir pressionada i estressada i amb un enorme sentiment de culpabilitat. A més, estic segura que ens ha passat a moltes mares, mares que no volem ser perfectes, que treballem i dediquem el màxim de temps als fills, però que no ens agrada GENS que ens recordin que no passem prou temps amb ells. Què és això? Un anunci dels anys '50? Una manera indirecta de dir que ens hem de deicar exclusivament als fills i a la casa i que treballin els homes? Així ja no queixarien -pobrets- que no estem el temps suficient amb ells. 
Quin model caduc de mare estan transmeten?
Fixeu-vos que són les MARES les que parlen, les que ploren, les que es justifiquen, les que estan plenes de remordiments. Ja n'hi ha PROU, de veritat. 

Només ens faltava IKEA atacant! Segur que vol que passem més temps a casa amb els nens per adonar-nos que necessitem més mobles per desar més joguines.

No vull sentir-me culpable ni un dia més per treballar, per fer la meva feina -que m'encanta, per estar cansada i posar-li la tele i així tenir una mica de descans, per donar-li xocolata com a premi, per deixar-lo amb els avis per fer coses amb la parella o els amics, per donar-li pasta per dinar quan no tinc ganes de cuinar, per ser, en fi, la millor mare per al meu fill.


Per si encara no l'heu vist:





*

Harold Bloom encara

Avui, El País ha publicat un article/entrevista amb Harold Bloom, famós escriptor, crític i professor.

Les seves declaracions han estat força contundents, en la seva línia de defensa dels clàssics, i potser han ferit alguna sensibilitat. Jo admiro el Harold, (a qui vaig descobrir i estudiar a la facultat), encara que només sigui perquè als seus gairebé 85 anys continua ensenyant a la Universitat, i no pensa en jubilar-se, tot i que afirma a l'article que està molt cansat.

Alguns dels comentaris que més m'han cridat l'atenció són aquests:

- Sobre els poetes: “La mayoría de los que se llaman a sí mismos poetas sólo son versificadores."

- Sobre els crítics: "la mayoría de los que se llaman a sí mismos críticos no lo son de ningún modo, se trata de periodistas, o de ideólogos o propagandistas”.

- Sobre les religions: Lo más polémico que he dicho o escrito ofende a los ortodoxos de la fe, ya sean cristianos, musulmanes o judíos, y es que Yahveh, Jesús y Alá, son personajes literarios. Y por ello la noción de matar a la gente en nombre de un personaje literario es una obscenidad. Pero lo hacemos, eso es lo que está pasando en la actualidad sin cesar en Siria e Irak, en Palestina”.

- Sobre la literatura actual: No me parece que en la literatura contemporánea, ya sea en inglés, en Estados Unidos, en español, catalán, francés, italiano, en las lenguas eslavas, haya nada radicalmente nuevo. 

Per molts més anys donant guerra, Harold.

Es pot llegir tot l'article i més sobre la seva obra AQUÍ.

*Actualització:
Avui, és a dir, l'endemà de les declaracions, 23 escriptors i/o crítics de diferents nacionalitats han respost a Harold. De nou l'article a El País Cultura.

*

Coses que no m'agraden

Després de gairebé 3 mesos a Ingolstadt, he trobat coses que m'agraden i coses que no m'agraden d'aquest país, d'aquesta ciutat (i cultura). Segurament amb el temps aniré ampliant la llista, les dues, però de moment queda així. Començo per les coses que no m'agraden, demà explicaré les que sí m'agraden:

- Coses que no m'agraden:

1. El primer que no suporto, que no m'agrada gens ni mica és la grisor de cada dia: el temps a la tardor (i m'espera alguna cosa pitjor a l'hivern) ja és depriment. Ni un raig de sol en dies i dies! El cel està tapat tot el dia i això fa que arrossegui una son infinita, sempre tinc son encara que dormo com una marmota. És la manca de llum... Està tan fosc que penso que en qualsevol moment es posarà a ploure, però no. I s'apodera de mi una mandra enorme també! Quina ràbia! És que no m'acostumo al mal temps...

I la boira, què em dieu de la puta maleïda boira? Cada matí m'acompanya en llevar-me i em diu hola avui no plou però jo t'ho he mullat tot, tot. Quesaixò, Londres?

La temperatura és baixa, fa molt fred ja, esclar; vaig haver de posar la calefacció al setembre, asdfghjk!!

M'ha dit un alemany que va per llarg el tema, que fins febrer no tornarà a sortir el sol...

El cel

2. No m'agrada l'horari de tancament de les botigues, no m'acabo d'acostumar! A les tardes tanquen a les 18h, excepte els dissabtes que tanquen a les 16.30h. Està molt bé per als que hi treballen perquè disposen d'un llarg cap de setmana, però jo que tinc el cap més cap allà que cap aquí, sempre faig tard. Aquest fet suposa anar en cotxe a algun centre comercial (que tanca a les 20h) per aconseguir tot allò que se m'ha oblidat que se m'havia acabat...

3. No m'agrada gens la poca il·luminació dels carrers. I sobretot en llocs que es fa fosc tan aviat! Sortir a fer un tomb a les 6 de la tarda, quan tot és ben negre, és un esport de risc fins i tot pel centre de la ciutat perquè no veus ni el que estàs trepitjant. I vaig fent ganyotes amb els ulls com si així pogués veure més enllà del meu nas.

Ara que ens ha envaït la decoració nadalenca ja puc passejar decentment sense por d'ensopegar i trencar-me alguna cosa.

4. No m'agrada el preu d'alguns productes. Per destacar-ne algun diré que comprar oli d'oliva és un luxe. Ja sé que és un producte importat però és que pagar 5€ per 1/2 litre d'oli em sembla massa. Esclar que no cuinen amb oli els alemanys, quina ruïna! També es pot comprar alguna marca estranya feta amb olives de vesasaberdonvénen per 3,50€ el litre i alt risc de mal gust.

Hola, jo sóc de 4,99€

5. No m'agrada que cap a les 21h els semàfors deixin de funcionar, tots, al centre de la ciutat i als afores. Què passa quan he de creuar un carrer?? Matamecamión!!! Quina estafa!! Quin estalvi, deuen pensar ells...Per sort els alemanys són molt respectuosos conduint però jo no veig gens clar llançar-me a la carretera amb nen, cotxet, bufanda, gorro, guants, bossa, bosses, poca llum, terra mullat... M'estresso! I si condueixes, el mateix: por màxima de topar o d'atropellar algú.

6. No m'agrada que la gent se saludi només donant-se la mà, com a molt. Quan et presenten algú és el més típic fer dos petons, vaja, jo sempre ho faig, però l'altre dia ja em va avisar el guiri quan anàvem a casa d'uns alemanys a dinar: Oye, no dés besitos, eh?!

Ho he tingut en compte tots aquests mesos fins diumenge passat en una altra trobada en una altra casa amb uns altres alemanys. Com que també hi havia catalans, vaig entrar en un bucle de noms i petons i em vaig llançar al coll d'un alemanot alt en dècimes de segon: ell es va posar tot tibat en veure els meus morros apropar-se a la seva galta però ja era massa tard per fer-me enrere! Quan em vaig adornar del que estava a punt de fer em va colpejar el cervell profundament aquell "Besitos No". Li vaig plantar dos petons perquè ja que la cago, la cago del tot i vaig pensar, apa té, i si no t'han agradat, te´ls neteges.

Pam!!

*

La combinació

Un home jove amb barret i guants negres surt de casa de matinada amb el cap cot i el pas lleuger. No hi ha ningú més al carrer, només es veu, de vegades, l’ombra d’algun gat solitari. L’home del barret i els guants negres tomba el cap enrere, de tant en tant, alhora que es posa una mà al pit com palpant-se’l.  Quan arriba a la plaça principal de la ciutat ja està sortint el sol i comencen a obrir mandrosament algunes cafeteries. L’home s’atura en un caixer, es treu els guants, agafa una tarja de la butxaca de l’abric i abans que pugui introduir-la i marcar les quatre xifres un altre home se li posa al darrere, estira un braç amb un ganivet brillant a la mà i li diu a cau d’orella “sis, tres, nou, quatre”.

*

Love is in...

Hi ha una cançó que diu que l'amor està a l'aire; quan hi ha flirteig entre dues persones es diu també que l'amor està a l'aire, tot citant la cançoneta, fins i tot hi ha qui la canta Love is in the air nana na nanana na...

Però passejant per Ingolstadt vaig trobar aquesta pintada: Love is in the (heart?).

És evident que els alemanys no estan per subtileses ni metàfores: l'amor es troba al cor.

Potser algú més científic li diria a qui ha fet la pintada que l'amor és cec o que l'amor, i d'altres sentiments, es troben exactament al cervell, allà ben a gust activant les neurones:

En canvi algú més químic opinarà que l'amor no es troba enlloc sinó que és una reacció de diverses substàncies químiques (oxitocina-serotonina-vasopressina).

A mi no m'importa pensar que l'amor es troba al cor, sobretot després de llegir aquest missatge que em va fer somriure i de veure l'ampolla de cervesa "Desperado" dreta, cap per avall, al costat del cor.

Segurament els veïns no van pensar gaire en tot això perquè poc dies després van esborrar la frase. Una llàstima.

*

Tots Sants

Per Tots Sants és típic menjar panellets, castanyes, moniatos i d'altres delícies. També anar al cementiri i fins i tot disfressar-se. Però el que faig jo cada anys és pensar en una història literària i no és Don Juan Tenorio de Zorrilla, típica representació romàntica d'aquestes dates, sinó la meva llegenda preferida de Bécquer: "El monte de las ánimas" que es pot llegir AQUÍ.

No la rellegeixo cada any perquè ja me la sé de memòria no sóc de rituals.

L'acció transcorre la nit de difunts i els protagonistes són Alonso, mascle ibèric i gallet, i la Beatriz, una noieta freda, perversa i personatge/dona fascinant, segurament el personatge que ho és més d'aquest autor, per tot el que té de retorçat i manipulador. 

Les Llegendes és una lectura típica també per als estudiants, jo sovint la poso (3r-4t d'ESO) i m'agrada  presentar el llibre, el Romanticisme i Bécquer llegint i comentant El monte a classe entre tots. Després els deixo triar un treball per adaptar i canviar el format a una de les llegendes: còmic, cancó, poema, escena de teatre, curtmetratge, vídeo-clip.

Sempre té molt èxit aquest format de treball, és enriquidor per a ells ja que els dóna llibertat creadora, i per a mi perquè descobreixo nous punts de vista i adaptacions realment artístiques.

Una mostra de com en són de creatius alguns alumnes és aquest vídeo i cançó de "Los ojos verdes" que em van fer el curs passat l'Ignasi i el Josep de 4t d'ESO.

Bécquer és entre nosaltes :)

*

Càstig

Ella no sabia que jo li ho hauria fet de franc. Totes dues tancades, assegudes, soles, quietes i una mica espantades. Jo mirava alternativament amunt i el llibre, el llibre i la finestra, la finestra i un altre cop amunt. No ho puc fer, no ho sé fer; em va dir ella amb la mirada plena de ràbia. Jo crec que sí..., vine, apropa't una mica més. 

Es va asseure al meu costat, em va mirar als ulls, va sospirar, es va aixecar el jersei i es va remenar la roba. De seguida va trobar un monederet, el va obrir, va treure un bitllet ben doblegat i me'l va donar. Me'l vaig quedar mirant uns segons amb cara de sorpresa abans d'agafar-lo. Vaig obrir la seva llibreta i li vaig fer els exercicis correctament imitant perfectament la seva lletra.

Quan va tornar la professora ens va trobar dretes mirant el pati per la finestra. Ja podeu baixar, nenes. La propera vegada ho copiareu tot cent cops.

Vam sortir de pressa de la classe, agafades de la mà i somrient, segurament jo més que ella ja que pensava en totes les llaminadures que em compraria aquella tarda.

*

Adéu a Moll

L'editorial Moll tanca.

Em vaig assabentar ahir i encara no me'n sé avenir... És una gran, grandíssima pèrdua per a la llengua i literatura catalanes. Són molts anys ajudant a difondre les nostres Lletres, les grans obres, les petites joies, els autors consagrats, els novells, i també cal destacar la publicació d'obres guanyadores de premis; és una llàstima enorme no poder gaudir més d'aquesta feina tan ben feta.

Jo vaig tenir la sort de publicar a Moll el meu segon poemari, Les randes del paradís, després de guanyar el premi Vila de Lloseta (2007) i va ser un gust treballar amb ells.

Les randes del paradís

La crisi els ha passat factura, molt cara, i així ho explicava Susanna Moll ahir a la seva pàgina de Facebook:

Benvolguts amics,

Com tots sabeu, fa gairebé tres anys que l'Editorial Moll va fer públic que estava patint greus problemes econòmics i va presentar un concurs de creditors. De llavors ençà hem estat intentant remuntar la situació i hem comptat amb el suport d'amics com vosaltres, que us heu inscrit a la campanya “Amics de l'Editorial Moll”, heu participat al crowdfunding per editar el volum VI de les Rondaies mallorquines o heu comprat llibres nostres a les llibreries o a través de la pàgina web.

Lamentablement tots aquests esforços no han estat suficients i hem arribat a una situació insostenible que no deixa altre camí més que el de tancar les nostres portes.

Pensam que l'Editorial Moll ha tengut un lloc a la nostra petita història i, en èpoques molt difícils per la nostra llengua i cultura, ha contribuït a consolidar-les i a configurar el món cultural de les Illes perquè pogués arribar a ser el que és avui en dia.

Per sort, aquesta tasca –que durant un temps el nostre fundador, Francesc de B. Moll, va dur a terme gairebé en solitari (juntament amb els amics i autors de qui es va envoltar)– ara ja no és patrimoni d'una sola empresa o institució. Moltes altres s'hi han afegit i entre totes hem aconseguit una situació gairebé normalitzada per a la llengua i cultura en català. Podem dir amb orgull que hem complit un cicle i que ara ja no som “imprescindibles” –com alguns de vosaltres amablement ens deis.

Volem donar-vos les gràcies a tots els que ens heu acompanyat durant tots els anys d'existència –80 anys hem arribat a complir. A tots els clients, lectors, proveïdors, impressors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mestres i professors, il·lustradors, fotògrafs, crítics i periodistes, i molt especialment a tots els autors que heu dipositat la vostra confiança en nosaltres. Gràcies sobretot per la vostra comprensió i el vostre suport durant els darrers i difícils anys de la crisi. I gràcies especials als treballadors de la casa, que han estat imprescindibles per poder intentar la remuntada i que han demostrat una paciència i una lleialtat fora mida. En aquest sentit volem expressar el nostre agraïment més calorós als tres que han estat amb nosaltres fins al final: Joan Llinàs, Antoni Galindo i Miquel Muntaner.

Els llibres sempre formaran part de la nostra vida i qui sap si en el futur ens retrobarem a través de nous projectes literaris. Fins aviat!

Una forta abraçada,

Antoni Moll Echeto (gerent)
Susanna Moll Kammerich (Directora de Producció)

EDITORIAL MOLL

«Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros, hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros.» (Jorge Luis Borges)

La premsa també ho ha publicat, també assenyalant la història, lluita, i la pèrdua que això representa:

- La notícia: Ara Baleras  Diario de Mallorca  El Mundo   324  dBalears

S'escriurà molt més sobre aquest tancament, però ara només vull felicitar-los per tots aquests anys, per la dedicació, pels esforços, per totes les obres i pels sentiments que ens han despertat.

Podeu estar ben orgullosos de la feina que heu fet.

Moltes gràcies a tot l'equip.

Fins aviat!

L'equip

*

Stop control

Passejant per Ingolstadt també he trobat mostres d'art urbà o de missatges interessants.

Un que veig cada dia, perquè està al costat de casa, diu Stop control. Em va cridar molt l'atenció, és una queixa discreta, una reivindicació, una demanda clara i breu: alguns habitants de la ciutat (o més enllà) se senten controlats. Però ho diuen educadament, potser per aquest mateix control del que no es poden desfer.

Un missatge discret que descriu el tarannà dels alemanys. Tanmateix no deixa de ser un descontrol pintar en una paret per dir que ja n'hi ha prou.

Un altre dia, en un altre carrer, vaig topar amb una altre descontrol. Potser algú que passejava com jo, fart del control es va descontrolar deixant anar la seva imaginació i li va semblar que aquell pal, aquell tub era una tija perfecta:

Qui sap si no va ser la mateixa persona o algú que, com jo, va trobar el primer missatge i després d'interioritzar-lo va deixar anar la imaginació.

Totes dues pintades em van fer somriure i em van agradar perquè a mi tampoc m'agrada gens el control i quan m'avorreixo dibuixo flors, en paper jo, esclar.

*

Un dia més

Gairebé dues setmanes que estic a Ingolstadt, una ciutat bonica, una ciutat literària.

A Ingolstadt Víctor Frankenstein va donar vida al monstre.

A la Universitat d'Ingolstadt va estudiar Víctor.

En aquesta ciutat es va crear la secta dels Illuminati a finals del s. XVIII. Un lloc amb molta història, amb moltes històries. També té una història per a mi.

De moment, com no entenc l'alemany i per tant és com si no tingués tele, poso moltes hores música. M'he portat l'aparell de música i un quants cd's.

El que més he escoltat (cantat i ballat) és El Incendio (2009) de Sidonie, en especial la cançó "Un-día-más-en-la-vida". Aquí els dies passen lents i cada matí quan em desperto penso Un dia més, i poso música com en un paral·lelisme.
Avui és dissabte, avui és un dia més.

LLETRA:

A la ciudad ha llegado el circo,
con artistas aéreos,
tragasables y un mimo.
Hay un león viejo y cansado,
se pasa el día durmiendo
tendido junto al mago.

Y los niños por la noche
soñarán sin dormir, esperarán,
porque mañana va a empezar la función,
va a empezar la función.

Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.
Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.

El bailarín con un clavel en la boca,
a veinte metros del suelo
en la cuerda floja.
Triple mortal, tú y yo en la pista,
nuestra gran pirueta,
un día más en la vida.

Y los niños lo han pasado tan genial
en su hogar preguntarán
si el circo volverá,
volverá, volverá, volverá...

Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.
Un día más en la vida,
es un día más, otro día más.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.

Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.
Lunes, martes, miércoles, jueves,
viernes, sábado y domingo.


*

El bloc fa 3 anys!

Gairebé se'm passa de nou l'aniversari del bloc! El dia 25 (fa 3 dies) el bloc fa fer 3 anys! Estava fora, a Holanda de vacances, molt entretinguda amb el nen i molt relaxada de viatge. Però vaig recordar el dia perquè el tenia present abans de marxar. A més, el dia següent, el 26, abans-d'ahir es va celebrar el centenari del naixement de Julio Cortázar.

Per tot plegat i ara que ja sóc a casa, encara que no he tret la roba de les maletes, avui és un bon dia per a una celebració, així que, per ser més original i no repetir-me amb els contes o novel·les del gran escriptor argentí, deixo aquí un poema. Sí, també va escriure poemes, tan seductors com aquest:

NOCTURNO
Tengo esta noche las manos negras, el corazón sudado
como después de luchar hasta el olvido con los ciempiés del humo.
Todo ha quedado allá, las botellas, el barco,
no sé si me querían, y si esperaban verme.
En el diario tirado sobre la cama dice encuentros diplomáticos,
una sangría exploratoria lo batió alegremente en cuatro sets.
Un bosque altísimo rodea esta casa en el centro de la ciudad,
yo sé, siento que un ciego está muriéndose en las cercanías.
Mi mujer sube y baja una pequeña escalera
como un capitán de navío que desconfía de las estrellas.
Hay una taza de leche, papeles, las once de la noche.
Afuera parece como si multitudes de caballos se acercaran
a la ventana que tengo a mi espalda.

Per molts anys!!!

Un dia et parlaré de Rayuela :)

*Una imatge dels dies a Holanda: explicant un conte al petit Sander (algun dia podrá llegir els fabulosos contes del Cortázar).



*

Oh capitán, mi capitán...!

Oh capitán, mi capitán...!

Bon viatge Robin!

Oh Capitán, mi capitán!!

Oh Capitán, mi Capitán:
nuestro azaroso viaje ha terminado.
Al fin venció la nave y el premio fue ganado.
Ya el puerto se halla próximo,
ya se oye la campana
y ver se puede el pueblo que entre vítores,
con la mirada sigue la nao soberana.

Mas ¿no ves, corazón, oh corazón,
cómo los hilos rojos van rodando
sobre el puente en el cual mi Capitán
permanece extendido, helado y muerto?

Oh Capitán, mi Capitán:
levántate aguerrido y escucha cual te llaman
tropeles de campanas.
Por ti se izan banderas y los clarines claman.
Son para ti los ramos, las coronas, las cintas.

Por ti la multitud se arremolina,
por ti llora, por ti su alma llamea
y la mirada ansiosa, con verte, se recrea.

Oh Capitán, ¡mi Padre amado!
Voy mi brazo a poner sobre tu cuello.
Es sólo una ilusión que en este puente
te encuentres extendido, helado y muerto.

Mi padre no responde.
Sus labios no se mueven.
Está pálido, pálido. Casi sin pulso, inerte.
No puede ya animarle mi ansioso brazo fuerte.
Anclada está la nave: su ruta ha concluido.
Feliz entra en el puerto de vuelta de su viaje.
La nave ya ha vencido la furia del oleaje.
Oh playas, alegraos; sonad, claras campanas
en tanto que camino con paso triste, incierto,
por el puente do está mi Capitán
para siempre extendido, helado y muerto.

Walt Whitman

*

Una mà en una mà

"Sols evoques això: una mà en una mà"

V. A. Estellés

Vora l'escullera tornen  grapats
aquells dies. El vent em travessa
la cara i em descrosta el record
d'altres besades. He vist la meva mà
dins la teva, esgarrapant-me,
esqueixant-me, dibuixant límits
i llunyanies en aquella galta dolça.
Vora l'escullera l'horitzó s'esborra
mentre repeteixo el teu nom
i cremo les últimes paraules.

*Del llibre Astrolabi.

Limbo i el sisè dia

Aquesta setmana he estat llegint la darrera novel·la d'un dels meus autors preferits, Limbo de l'Agustín Fernández Mallo. Com sempre, m'ha deixat sorpresa i fascinada, realment la nova narrativa en llengua espanyola, la innovadora, està a les seves mans.

El més curiós va ser quan vaig llegir aquest fragment:

L'autor parla de la dualitat, del desdoblegar-se, de la clonació, i posa com a exemple la pel·lícula "El sexto dia", i a Borges (entre d'altres). El vespre del mateix dia, o sigui, unes hores després, asseguda al sofà consultant la programació, veig que feien una mica més tard a La1 "El sexto dia". Durant uns segons em vaig sentir en un dejavú literari. Recordava la pel·lícula: molt fluixa on el tema de la clonació, de l'altre que no sóc jo, de l'altre costat del mirall, era només una excusa per fer un altre film d'acció (fixeu-vos en el protagonista).

Després vaig tenir la mateixa sensació de quan et despertes d'un somni, que recordes perfectament, on apareix un conegut que fa moltíssim que no veus i de sobte aquell dia ensopegues amb ell per carrer.

És com si durant uns segons el temps s'aturés o anés molt a poc a poc; és com si et trobessis submergit a l'aigua; com un astronauta privat de gravetat. Així em sentia asseguda al sofà llegint la programació a la pantalla del televisor. Un somriure em va posar de nou en moviment.

Ara que han passat uns dies espero no somiar que arribo a casa i una altra dona, una dona idèntica a mi, està asseguda al sofà mirant la televisió.

*

Recorda

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.

De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.

Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.

Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara estarà l'escala recolzada a la paret.

*

Alice Munro

Tenia moltes ganes de llegir contes de l'Alice Munro, no la coneixia. Com que va guanyar el premi Nobel 2013 les llibreries s'han omplert d'obres seves. M'encanta que hagi guanyat el premi una escriptora, canadenca, i a més, de relat breu, i no el típic novel·lista, com cada any. 

Al final, entre tanta obra, vaig escollir Mi vida querida (Lumen, 2013) convençuda que qualsevol dels que hi havia pertot arreu seria una bona tria. I ho va ser. Em va sorprendre i seduir des del començament: l'Alice escriu i descriu històries quotidianes que tot just comencen o precisament s'acaben amb el relat, sobre la infantesa, sobre viatges, sobre l'amor, sobre moments tràgics o decisius..., i sempre ho fa amb la calma i serenitat del qui se sap derrotat.

Derrotats. Derrotats i decebuts per la realitat. Aquesta és la sensació que em queda cada vegada que acaba un dels seus relats.

El seu estil és suggeridor i directe, amb comparacions tan potents com aquesta: "Y como una cuchillada corta la carretera un amasijo de esas rocas que ya me parecen familiares, hierro ensangrentado entre lajas de granito".

Cal llegir-la, molt. I crec que encara que només hagués escrit una imatge tan potent com aquesta es mereix tots els premis:

"Antes de llevarme a casa tiró por la nieve todas las galletas, todos aquellos corazones rojos, para alimentar a los pájaros del invierno".

*Ambdues cites pertanyen al relat "Amundsen".

Dia de la Poesia Catalana a Internet

Un altre any 17 de març, St. Patrick's day i dia de la Poesia Catalana a Internet.

Un altre any deixo un poema a la xarxa. Amunt la poesia!

LULU ON THE BRIDGE

Aquesta nit 

he tornat a sentir-la.

És la melodia que

m'acompanya quan estic

completament borratxa.

I ara, del tot desperta,

estic tan sola damunt

el pont de ferro,

molt mudada,

amb la faldilla blava

i les sabates cansades.

Però ja no sóc pobra.

Tinc la ciutat,

el sol a la cara,

els ulls plens de festa,

i les campanes

que em condueixen

sempre a la teva copa.

Lulu on the bridge. Paul Auster, 1998

* De La dona bilingüe. Viena Edicions.

Estranys que es besen

Això és el que passa quan es demana a 20 estranys que es besin, 10 parelles que no es coneixen. I la cineasta Tatia Pilieva ho ha captat meravellosament bé.

L'autora volia captar la màgia del primer petó entre dues persones, però el que a mi m'ha cridat més l'atenció són les reaccions que tenen just abans del petó, la sorpresa que esclata quan els hi diuen que han de petonejar sincerament a aquell/a que tenen al davant. Genial i autèntic. Muack!!

)


*