dilluns, 25 de gener de 2016

Traduir, trair?




En buscar per la xarxa poemes de Ronsard al català per al meus alumnes de Literatura Universal, m'he adonat de la manca de material. L'únic que apareix una i altra vegada és aquell que comença "Quan siguis molt velleta...", de Sonets per a Helena; en canvi n'he trobat bastants en castellà. Hi ha alguna antologia breu també, sí, però res que es pugui consultar a la xarxa. Primer m'he enfadat per la manca de material en la nostra llengua; després he decidit posar la versió en castellà del Madrigal ("Que es trenqui el mirall en què es mira...") perquè de seguida m'he adonat d'aquell tòpic del traductor, traïdor (Traduttore, traditore) i no he gosat a fer-ne una adaptació del castellà al català, doncs no en sé, de francès. M'ha semblat massa distorsionador. Finalment he recordat també que hi ha qui creu que la poesia, i tot l'art, és impossible de traduir. Però, què faríem sense les traduccions?


Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.
I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.
Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,
lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.
Versió catalana de Pere Rovira del sonet número XXIV de “Sonnets pour Hélène” (1578), de Pierre de Ronsard (1524-1585).



dimecres, 13 de gener de 2016

Adéu, Bowie





Després dels virus, les vacances, el nou any i les mancances..., tornem-hi!
Una de les mancances més recents i que a sobre enceta l'any és la del David Bowie. Se n'ha anat sense fer soroll, sense avisar i fent de la seva mort una nova obra d'art.
Els homenatges han estat, i encara són, molt nombrosos: fotos, vídeos, reportatges, cançons i pel·lícules inunden les xarxes.
El Bowie per a mi és tornar a ser una nena, tornar als vuitanta, tornar a intrigar-me amb uns ulls de diferent color, tornar a les seves pelis, sí, més que a les cançons tan conegudes. Bowie és sobretot Bon Nadal Mr. Lawrence -1983- i L'ànsia (The hunger) -1982-. Fins i tot li vaig escriure un poema a una de les escenes més impactants de Bon Nadal... El deixo per a un altre dia.








Ens hem quedat sense màgia.

*
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...