dijous, 12 de gener de 2017

Poesia del cos




A tots ens agrada molt posar etiquetes, relacionar, anomenar i encaixonar. En poesia també, molt. Hi ha molts tipus de poesia, poesia èpica, poesia social, poesia pura, poesia de l'experiència, poesia conceptual, etc. Darrerament m'he topat amb una etiqueta nova, poesia del cos, i ja m'està fent nosa. Per què? Primer perquè m'imagino un cos tatuat amb milers de versos i segon perquè s'està repetint massa, com si fos un descobriment, una gran troballa. No ho és, es tracta d'una denominació redundant doncs no se m'acut com es podria fer poesia sense un cos. Cada cop que ensopego amb aquesta etiqueta nova arrufo el nas i hi trobo els poemes de sempre. Res de nou.
Quina és la idea de la poesia del cos? A més de sortir el cos, majoritàriament femení, en un poema (o alguna de les seves parts) s'intenta aconseguir ser el cos del poema, com si el poema pogués tenir cos com nosaltres, m'enteneu? També posar-hi els 5 sentits, que les parts del cos es personifiquin, com ara que el cos recordi, el maluc parli o l'espatlla rigui, o fins i tot he trobat alguna metàfora del cos com a laberint, tot ben amanit.
Com vull estar a la moda i que no se m'escapi l'oportunitat de fer poesia del cos de la bona, sisplau (i si m'apureu molt us munto un poemari cossil), he escrit aquests versets:

Al matí la brisa i el sol 
m'acaronen la pell.
Tanque els ulls,
m'abandone
i m'adone
de la teua absència.
De sobte una punxada
intensa i breu al llavi
m'avisa que has arribat
puntual i imminent.
Avui no t'esperava, herpes!


Tanmateix, per a mi la poesia del cos és això:

giphy.gif (410×294)

*

2 comentaris:

  1. A mi també em fa nosa, aquesta denominació. L'he trobada sempre associada a la poesia que escriuen dones que, supose, reivindiquen la llibertat d'expressar-se sense complexos. O potser és que algú ha descobert que una ment i uns (senti)ments estan associats a una pell, a la carn, a l'esquelet... I si la poesia no és expressió de tota mena de llibertat, què és? De totes maneres, tampoc no ens estranyem: no hi ha res com trobar com diem a una cosa per tenir resolt el dogma. "Poesia del cos", "poesia de la muntanya", "poesia de l'oficina", "poesia urbana", "poesia pagesa", i au...! I què més? En aquest "què més" hauria d'haver-hi la poesia, sense etiquetes empobridores.

    Gràcies per l'entrada. M'ha encantat el poema visual de la xiqueta que voldria amagar el seu cos i la seua existència als qui l'estan mirant. Salut i poesia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu.
      I segurament l'etiqueta que més em molesta és poesia femenina.

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...